La sang i el relat etern de la usurpació de Déu al Dràcula de Bram Stoker (Bram Stoker's Dracula, Francis Ford Coppola, 1992)

Assaig curt per a l'assignatura de Comunicació i Informació Audiovisual I de Comunicació Audiovisual

Ja al mateix pròleg de la pel-lícula de Coppola, trobem la síntesi del relat etern de la usurpació de Déu. Al segle XV, el cavaller rumanés Dràcula, que havia lluitat amb els seus exèrcits contra l’ocupació turca, es sent traït per Déu quan la seva estimada Elisabetta es suicida al creure’l mort i ser declarada pels clergues fora de la llei de Déu, condemnada la seva ànima per haver-se tret la vida. En aquell moment, Dràcula comet el sacrilegi de renunciar a Déu i promet venjar-se ressurgint de la seva mort amb tots els poders de les tenebres. De la creu on clava la seva espasa brota la sang que beurà, proclamant que la sang és vida.
Així com a l’altra gran novela gòtica anglesa, el Frankenstein de Mary Shelley, la suplantació de Déu es manifesta en la voluntat de crear vida (adaptant el mite de Prometeu), a Dràcula és la recerca de la immortalitat la que fa subvertir la llei de Déu i les lleis naturals. Mitjançant la ingesta de sang, Dràcula pot viure a través dels segles (o millor, no morir) fins aconseguir recuperar Elisabetta, a la cual retrobarà a finals del segle XIX en la figura de Mina. El Dràcula de Coppola enllaça així el relat etern de la usurpació de Déu amb altres mites com el de l’amor immortal i la reencarnació.
Durant la pel-lícula, la subversió de les lleis naturals s’expressa de manera més secundària dotant al personatge de Dràcula d’atributs sobrehumans, com la capacitat de metamorfosi (no només en el clàssic vampir, també en llop, rata, i altres formes monstruoses i de la natura), utilitzant recursos visuals com el trencament de la llei de la gravetat al castell (líquid que cau cap amunt quan Harker destapa una petita ampolla), fent passejar l’ombra de Dràcula més enllà del cos que la projecta, o donant al personatge l’omniscient capacitat de ser present en les ments d’aquells a qui vampiritza.
El relat etern de la usurpació de Déu té com a corol-lari el càstig que aquesta rebel-lió comporta. El judici moral que condemna la voluntat humana d’anar més enllà dels seus límits naturals s’expressa al Dràcula en que la seva immortalitat no és joiosa com ho pot ser la dels elfs de Tolkien, no és la vida eterna del Creador, sinó un estat de no mort, caminant per les tenebres i cercant per sempre més la sang de les víctimes que el permetin continuar en l’estat al que va ser condemnat. Així es manifesta quan Dràcula no es veu en cor de vampiritzar Mina per la condemna a la que la sotmetria, i és ella qui l’insisteix en voler entrar en el seu món de tenebres. El càstig per la usurpació de Déu acaba, coherentment amb l’esperit romàntic amb el que Coppola embolcalla la seva pel-lícula, amb el que ha de ser interpretat com un acte d’amor: la decapitació alliberadora del vampir a mans de Mina.
A la pel-lícula de Coppola no falta cap element de la simbologia vampírica. Dràcula és foragitat per tot allò que simbòlicament s’identifica amb el Déu del que ha abjurat (el foc, la llum, la creu). Com a subversió de l’ordre natural, Dràcula no pot romandre sota la llum del Sol, que ha estat vist ancestralment com allò que ha posat ordre al mon natural. I quan a la primera trobada amb Harker li confessa que no beu vi, manifesta el seu refús cap alló que a la simbologia cristiana representa la sang de Crist.

“La sang és vida”, es repeteix continuament a la pel-lícula. Ho sentim en veu del mateix Dràcula al pròleg, en la de l’embogit Renfield quan intenta mossegar al doctor Seward o en la del caçavampirs Van Helsing quan relaciona la malaltia de Lucy amb el príncep rumanés. La busca Dràcula al cos de Lucy o a la navalla amb la que s’afaita Harker, la prenen les seves núvies del nadó que els hi ofereix el vampir i del cavall que entre ombres maten quan Van Helsing i Mina són aprop del castell de Dràcula.És la ingesta de sang de les seves víctimes la que dona a Dràcula l’atribut de la immortalitat, la qual cosa enllaça amb el significat bíblic de permanença que té la sang. Quan raja per la ferida de Dràcula i li és oferida a Mina presenta una analogia amb la que va rajar del costat de Crist a la creu i va ser recollida pel calze sagrat. El cos i la sang de Crist arriba fins a nosaltres mitjançant l’eucaristia, com la que es celebra al casament entre Harker i Mina. És en aquesta escena on Coppola descriu magistralment la vampirització del simbolisme cristià pel mite de Dràcula: alternant la seqüència del casament amb la del brutal atac del Dràcula-llop a Lucy, unifica el símbol d’immortalitat que representa la sang tant en el món de la llum com en el de les tenebres. El vi que beuen els contraents és expressió de la sang de Crist, que roman entre els que es mantenen fidels a la llei de Déu al llarg dels segles. I el mateix poder regenerador té la sang de Lucy, que manté la immortalitat del vampir apartat de les lleis de Déu.

Dràcula. Wojciech Kilar